El nom

Definició

Un nom és una paraula que serveix per designar una persona (Eulàlia), un animal (papagai), una planta (magnòlia), un objecte (martell) o una idea (felicitat).
Els noms són paraules variables en gènere (masculí, femení) i nombre (singular, plural).
El nom és el nucli del conjunt de paraules que formen el sintagma nominal (SN).
De vegades, aquest nom té com a complements uns altres noms que s’hi adjunten i s’hi subordinen per mitjà d’una preposició (SPrep).

• uns matolls de color crema
• •una massa de músculs i tendons, urpes i ullals

Classificació

Segons la seva extensió, el nom substantiu es pot classificar en:

• Comú: fa referència a éssers animats o inanimats, o conceptes en general ( home, lleó, tomaca, pedra, valor, grandesa …)
• Propi: nom amb el que se destaca la individualitat d’un ésser (Joan, Maria, Ebre, Montseny, l’Índia, Sol, Tintín…)
  • Antropònims: designen una persona concreta amb nom propi (Pau, Laia…)
  • Topònims: designen un lloc concret amb nom propi (Montseny, Besòs, Eivissa, Itàlia…)

Segons el significat por ser:

• Concret: s’aplica a elements materials (taula, aigua, gos…)
• Abstracte: anomena un concepte, qualitat, o estat que només existeix al pensament (amor, idea…)
• Individual: designa un sol ésser o una sola cosa (orella, dit, ocell, abella…)
• Col·lectiu: designa un conjunt d’individus (exèrcit, alumnat, eixam, ramat …)
• Comptable: admet els determinants numerals cardinals (cadira, llapis …)
• Incomptable: no admet els cardinals (diners, sucre, calor, paciència…)

Segons la seva formació pot ser:

• Simple: format per un sol mot (mar, coca, ull…)
• Compost:format per més d’un mot (caçamosques, para-xocs, bocabadat…)

El gènere: masculí i femení

Els noms que designen persones i animals solen presentar quatre formes, per mitjà de les quals expressem el gènere i el nombre.

Tipus	Terminacions	Exemples
Forma bàsica de formació del femení	masculí + a	noi-noia, avi-àvia, gat-gata
Canvis en la consonant	p –> b t –> d c –> g f –> v u –> v s –> ss l –> l·l	llop-lloba nebot-neboda amic-amiga serf-serva hereu-hereva gos-gossa Marcel-Marcel·la
Canvi de la vocal per a	e –> a o –> a u –> a	mestre-mestra monjo-monja fariseu-farisea
Canvis en la terminació	-na -ina -essa -esa	germà-germana veí-veïna, heroi-heroïna gall-gallina metge-metgessa, déu-deesa príncep-princesa
Formació del masculí a partir del femení	-a -ot	dida-didot, abella-abellot, guilla-guillot
Terminacions pròpies	or –> riu òleg –> òloga	actor-actriu, emperador-emperadriu filòleg-filòloga
Arrels diferents	terminacions lliures	pare-mare, marit-muller, gendre-nora, porc-truja, marrà-ovella, ase-somera, cavall-euga, amo-mestressa, boc-cabra
Invariables	-aire, -ista, -cida, -ta	el/la drapaire, el/la florista, el/la suïcida, el/la gimnasta

Cal tenir en compte que el gènere d’alguns substantius catalans no coincideix amb el d’altres llengües romàniques.

Són masculins	Són femenins
el front, el senyal, el costum, el pendent, el corrent, el compte, el deute, el dubte, un avantatge, un anell, el llegum, el pebre, els espinacs, el lleixiu, un full (de paper), un titella, els afores, un bacteri, els tèrmits	la claror, la resplendor, una anàlisi, una amargor, una esplendor, la remor, una olor, una aroma, les postres, la síndrome, la sida, la suor, la dent, una allau, una àncora, la nespra, la cercavila, la vodka

Hi ha alguns mots que admeten tant el masculí com el femení:

el mar / la mar el vessant / la vessant un art / una art

Hi ha substantius que tenen significats diferents segons el gènere:

Masculins	Femenins
el canal (via d’aigua) un editorial (article) el fi (objectiu, finalitat) el llum (aparell) un ordre (contrari de desordre) el planeta (astre) el son (dormida) el terra (sol, paviment) el clau (de clavar) el còlera (epidèmia) el pols (batec) el pudor (modèstia) el vall (excavació)	la canal (conducte, canonada) una editorial (empresa) la fi (acabament) la llum (claror, corrent elèctric) una ordre (manament) la planeta (destí) la son (ganes de dormir) la Terra (el planeta) la clau (d’obrir portes) la còlera (ràbia) la pols (partícules) la pudor (mala olor) la vall (entre dues muntanyes)

El nombre: singular i plural

Formació del plural	Exemples	Remarques
Forma bàsica singular + s	home-homes paret-parets
Els substantius acabats en -a àtona fan el plural acabat en -es.	casa-cases dona-dones	Alteracions ortogràfiques: -ca -ques: boca-boques -ça -ces: peça-peces -ja -ges: platja-platges -ga -gues: amiga-amigues -gua -gües: llengua-llengües -qua -qües: pasqua-pasqües
Els substantius acabats en vocal tònica afegeixen -ns per a formar el plural.	mà-mans veí-veïns pi-pins carbó-carbons	Només afegeixen -s: – Noms de lletra: les as, les es, les emes… – Noms de notes musicals: els dos, els res, els mis… – Formes gramaticals: els sís, els nos Altres: sofàs, cafès, vostès
Els substantius acabats en -s, -ç, -x, -ix, -tx fan el plural acabat en -os.	mes-mesos comerç-comerços reflex-reflexos calaix-calaixos despatx-despatxos	Els acabats en -s poden: – duplicar la essa: os-ossos, cabàs-cabassos, tros-trossos. – no duplicar la essa: cas-casos, vas-vasos, nus-nusos. Fan el plural afegint -s: apèndixs, falçs, índexs, linxs…
Els substantius acabats en -sc, -st, -xt, -ig fan el plural acabat en -s o bé en -os.	disc-discs/discos gust-gusts/gustos text-texts/textos passeig-passeigs/passejos
Hi ha substantius invariables: – dies de la setmana – acabats en -us – alguns compostos – altres	– dilluns, dimarts, dimecres… – virus, tipus, focus, cactus – trencaclosques, milhomes – fons, temps, pols, llapis, tos, urbs
Certs mots no tenen forma per al singular:	les acaballes, les pessigolles, els afores, les postres, les alicates, les noces, les setrilleres, les tisores, les beceroles, els pantalons, les bermudes, els pantis,els calçotets, els sostenidors

Per practicar

---

Nodes 1	232	233	234	235	236	262
	263	264	265	266	267	268
	270	272	323

---

Identifica els noms d'aquest text.

És un fet documentat que els soldats de l' Imperi romà, a l' època de Juli Cèsar, protegien rutinàriament les seves comunicacions amb mètodes criptogràfics. És obvi que en un temps en què els enemics de l' imperi eren uns bàrbars analfabets que precisament els romans tenien la intenció de civilitzar, no calia filar gaire prim en qüestions de seguretat. L'únic mètode de xifratge imperial de què es té constància ha passat a la història com a «mètode de Juli Cèsar».